• Teresa Pascual, amb ‘Vertical’, i Víctor Labrado, amb ‘Veus, la mar’, són els guanyadors de la darrera edició dels Premis Literaris de Gandia, amb el municipi consolidat com a gran “ciutat literària” del país.

Per Esteve Plantada. El Temps.-

Teresa Pascual, amb Vertical, i Víctor Labrado, amb Veus, la mar, són els guanyadors de la darrera edició d’uns dels reconeixements amb més prestigi i projecció de la literatura del país, els Premis Literaris de Gandia. Dos guardons que enguany tenen en comú l’origen de l’autor –valencià en tots dos casos, un cas força excepcional si es té en compte el palmarès– i una “agradabilíssima olor a mar”, com subratlla Jordi Cornudella, editor.

Dues obres que validen la fructífera aliança entre Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB) i Edicions 62, i que tenen la vàlua necessària per seguir considerant Gandia com a gran ciutat literària–”som l’origen, el bressol de la literatura que compartim valencians, catalans, balears”, considera Àlvar Garcia, cap del servei de Cultura del municipi. Tant Gandia com l’editorial desitgen seguir “tirant endavant dos premis veteraníssims, amb una trajectòria compromesa i brillant”.

‘Vertical’ i la recerca de la pròpia identitat

Coberta de ‘Vertical’, de Teresa Pascual

El premi més vetarà, l’Ausiàs March, ha recaigut en aquesta edició a l’obra Vertical, de Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), una reconeguda poeta i traductora amb una de les veus més sòlides i de trajectòria més reeixida. Un títol geomètric per a un llibre que, un cop llegit, més que la geometria o l’abstracció del pensament, el que t’ha deixat és aquesta olor de mar, compartida amb l’obra de Labrado.

“En un primer sentit, Vertical significa la Torre del rellotge dels tinglados del moll de Grau de Gandia”, explica l’autora en la presentació del llibre a premsa. “En uns altres sentits del terme, vertical també és una línia que pot anar des d’un principi i que pot tenir una projecció cap endavant. Al final, m’he trobat jo mateixa indagant tan en els orígens personals com en els de territori, buscant la meva pròpia identitat”.

Un viatge per la memòria i el temps. “La Torre del rellotge ha guiat i ha acompanyat moltes vides que ens han precedit. Nosaltres som part d’ells i de la seva herència, en els costums, formes de vida i en llengua –prossegueix l’autora–. Una herència que a mi em ve donada pel meu pare, marcada per la pèrdua d’un vocabulari i una cultura, malgrat que la línia va continuant i projectant-se en el futur”.

Vertical és un poemari dividit en tres parts (‘Fils’, ‘Vidres’ i ‘Tornaràs a la mar’) i comença amb un poema que marca una qüestió amb la credibilitat i la confiança que tenim en el llenguatge, per acabar amb una secció que vol fer comparativa “entre les ciutats que viuen d’esquena a la mar i les que no”. La contraposició entre la ciutat que és d’esquena i entre aquella gent i aquells barris que la miren de cara. “Això m’ha permès jugar amb les termes, els sentits i les formes de vida”.

Una vida d’esquena a la mar

Coberta de ‘Veus, la mar’, de Víctor Labrado

“El nostre destí és ser la platja de Madrid?”. S’ho pregunta Víctor Labrado (Sueca 1956). “A mi, que soc rebel, m’agradaria que no, i que es notés que som gent de mar, en tots els aspectes”. I vet-ho aquí: Veus, la mar, el llibre guanyador del Joanot Martorell ve d’aquesta inquietud, de la despersonalització, de fer de turistes davant la mar.

Una novel·la treballada durant quatre anys i que agafa el testimoni d’una quinzena de patrons de barca. “Defenso que és una novel·la sense ficció”, diu l’autor, convençut, que també explica que el primer lector va ser el patró de barca anomenat Miquel “El Polp” i que l’obra reconstrueix l’aventura d’aquella generació de mariners que avui, retirats, es miren la mar “des del moll, o esquivant turistes pel passeig marítim, o des de la caseta a la muntanya que es van fer amb els estalvis”.

“És curiós que els dos guanyadors haguem escrit sobre la mar”, en una coincidència que segur que vol dir coses. “Vivim a menys de 15 km en línia recta de la mar i la nostra via de comunicació ha estat la costa, tradicionalment. Però, en canvi, som deficitaris en tots els aspectes que impliquen la mar i, així, cada dia som més lluny del que havia estat el món i la realitat”. Una estranyesa que es resol en forma de novel·la i de moltes vides que ressonen, com també ho fan en l’esperit d’un poemari lúcid.