Jaume Ribalta

Albert Rivera (Barcelona, 1979) és cap del partit “Ciudadanos”, de tendència conservadora i defensor d’un nacionalisme espanyol excloent. Quan li plantejàrem de fer-li una entrevista apòcrifa, la va acceptar, i vam preguntar i va respondre de la manera següent:

COMBAT.  ¿S’imagina un català de president del Gobierno de Madrid?

RIBERA. Per què no? Què té més un castellà que jo? Ell és tan espanyol com jo, ni més ni menys.

COMBAT. Home, això no és així. Vostè serà tan espanyol com ell, no ho dubte, però parla català, és a dir incita al separatisme…

RIBERA. No, no, per això volem el trilingüisme: el castellà, l’anglès i… qui ho demane, el català.

COMBAT. Però així, el català entrarà en una fase terminal.

RIBERA. D’això es tracta, no? (riu).

COMBAT. Si vostè ho diu…

RIBERA. No ho dic jo només, ho diu molta gent intel·ligent…

COMBAT. Com el dels Comediants, Albert…?

RIBERA. Qui diu? Boadella? No, home, no, aquest és un oportunista… Estic referint-me a Vargas Llosa, Sabater, Javier Cercas…

COMBAT. Deu ser vostè un gran lector d’aquests unionistes, al capdavall són de la seua corda.

RIBERA (riu). Fem allò que podem, que el dia té molt poques hores.

COMBAT. ¿I com s’entendria que una catalana com la seua companya de partit, Inés Arrimadas, amb una visió tan claudicant de la nostra llengua, ocupara la presidència de la Generalitat algun dia?

RIBERA. Avui no toca parlar de llengües, encara que li he de dir que el català és un idioma lleig, groller, inexpressiu, de tercera categoria, que et fa vergonya quan algú, a Madrid, et parla en català davant d’algú que la seua llengua és el castellà. En canvi, el castellà sona tan bé, és tan solemne, tan espiritual!

COMBAT. Aleshore vostè no serà gens partidari que l’Estat tinga quatre llengües com a pròpies i oficials?

RIBERA. El rus, el japonès i el suajili? (riu).

COMBAT. Crec que és evident que vostè té la mateixa concepció d’Espanya que el mateix Dictador Franco?

RIBERA. Jo sempre parle de l’Espanya eterna.

COMBAT. ¿I la sobirania, com la tenen?

RIBERA. És única, gran i…

COMBAT. ¿Lliure?

RIBERA. No, no, vostè intenta confondre’m. La sobirania és única, no hi ha més que la sobirania espanyola, i res més.

COMBAT. ¿No se la podrien partir, un tros per a uns, una altre tros per als altres, un tercer per a uns altres?

RIBERA. De cap de les maneres.

COMBAT. És que sembla que la sobirania siga la substitució de Déu per un ens diví.

RIBERA. En efecte. En un món tan laic com el nostre, requerim una Superioritat que ens mantenga fidels a les regles que els humans ens donem a nosaltres mateixos, com és la Constitució, els Estatuts, etc.

COMBAT. ¿Vostè creu que la gent, els votants, ja els han pillat de què van vostès en la política?

RIBERA. No em faça aquesta mena de preguntes, perquè si no ja hem acabat…

COMBAT. Doncs ja hem acabat.

RIBERA. Sí, sí, ja hem acabat.