CARTA AL MINISTRE DE CULTURA ESPANYOLA (I)

Sr. Ministre.

Tot i que sóc un independentista valencià –es pertany a una col·lectivitat de manera voluntària o a la llarga s’hi fracassa–, m’agradaria escriure-li sense insultar, sense agressivitat ni imperatius de cap mena. No sé si això és possible, perquè justament estem habituats al contrari. De tota manera ho intentaré. I també intentaré eixir del cercle tancat de la repetició dels discursos.

Seria propi del seu Ministeri escometre un estudi seriós sobre la genealogia i les interelacions personals dels habitants de Madrid. Perquè fa temps que tinc la sensació que els lligams de la població madrilenya són molt endogàmics, inevitablement xovinistes i amb unes concepcions clarament provincianes. Amb la qual cosa, si el centre del territori provincianitza, ja em dirà què passa a la resta, a les denominades perifèries.

CARTA AL NOU MINISTRE DE CULTURA ESPANYOLA (II)

Sr. Ministre.

Mirem només al futur. Les tecnologies actuals permeten transfigurar un centre i unes perifèries en un policentrisme, que puga satisfer a tothom per igual. Almenys en l’aspecte cultural, que és el que realment ens interessa ara i aquí. Però no un policentrisme de simular-lo, sinó de convertir-lo en una realitat amb continuïtat garantida.

I normalment una cultura va precedida d’una llengua. Els escriptors valencians que escriguem en la nostra variant catalana, hem sigut perseguits i silenciats, especialment en els últims quaranta anys. Madrid va inventar l’anticatalanisme, que era una forma de devastar una llengua, la nostra. Res d’obrir ponts a la resta de les llengües, res de no perdre el temps en batalles estèrils, res de ser considerats allò que volíem ser: escriptors.

Vostè sap que una llengua no es valora per la capacitat que té de destruir les llengües del seu voltant. Cada llengua és un valor insubstituïble. Cada llengua és el màxim patrimoni d’un grup humà i un bé per a tota la humanitat. Caldria fer una enquesta per conèixer quantes persones han adquirit en els últims quaranta anys un respecte per les quatre llengües de l’Estat. I parlar-ne fent l’esforç de reconèixer que tothom pot dir-ne la seua.

Nosaltres, des de la nostra modèstia i des de la nostra tradició d’escriptors-periodistes, anem a intentar establir un COMBATliterari contra tot allò que siga mereixedor d’una crítica contundent. I, en primeríssim lloc, ho és la llengua, el tracte que vostès (madrilenys i adherits) li han inflingit.

Atentament,

Ignasi Mora