Mai no ens preguntarem prou ni mai tindrem respostes solvents a la pregunta del milió: ¿Per què dimonis la Safor és, si més no, bressol d’Ausias Marc, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella? ¿Fou un bellíssim atzar?, ¿o potser fou el joc entremaliat de la genètica? ¿Es tractà d’una realitat històrica inapel·lable, necessària, conseqüència de la cort esplèndida d’Alfons el Vell i dels florins d’or provinents del sucre? En qualsevol cas, aquella petita vila del XV deixà en herència tres noms poderosos que, d’una manera o altra, han projectat la seua ombra fecunda fins als nostres dies.
Nosaltres, Saforíssims, som, doncs, també producte dels decasíl·labs del senyor de Beniarjó, dels combats delitosos de Tirant i Carmesina, de la ploma elegantíssima de Corella. Deu ser una respiració imperceptible. Però ha perdurat en el paisatge, en la trama urbana, en els papers vetustos dels arxius, en una sèquia, en una història que fins a l’altre dia a penes coneixíem. No és que siga nostra, aquesta literatura, perquè els clàssics pertanyen a totes les persones, a tots els pobles i a totes les cultures, però, ens atreviríem a dir, que té un aire d’intimitat amb nosaltres, de confidència amiga. Si la història no haguera sigut la que ens ha caigut a sobre, aquesta intimitat i aquesta confidència els escriptors de la Safor les copsaríem millor. La història, malauradament, ens ha separat més que aproximat.
La “resurrecció” de la literatura a partir dels setanta del segle passat comptà a favor seu amb aquesta triple herència. Ja el pare Miret prou que se’n beneficià, però el camil no disposà de les complicitats d’una generació ni el país no sabia encara que era un país. És així que brollaren com les aigües d’un ullal premis literaris, revistes, combois, escoles i mestres, milanta projectes i, sobretot, escriptors i escriptores, una nòmina d’escriptors i escriptores amb les seues obres, que des de la negror del franquisme i la secular castellanització i espanyolització ningú no haguera previst. Marc, Martorell i Corella –i el duc Alfons el Vell i el duc i sant Francesc de Borja, també, ¿per què no?–, proporcionaren els fonaments ferms per al renaixement. Un renaixement que, en efecte, ben bé era una resurrecció. I les resurreccions ara i sempre seran miraculoses.
El llegat dels clàssics, però, més enllà de l’àmbit pròpiament literari, a penes és perceptible. Els clàssics, a casa seua, no són “populars”. Les audiències restringides fan mal. De vegades fa la impressió que no són més que noms buits que serveixen per a batejar carrers. Tot i la qualitat que presenta la producció dels nostres autors medievals, el seu reconeixement i la presència de la seua memòria dins i fóra dels circuïts culturals del país encara és insuficient. És absolutament necessari exercir una tasca contínua de reivindicació de la seua figura i les seues obres, que constitueixen les creacions estel·lars dels nostre patrimoni literari, davant els poders polítics que tenen el deure de promoure-les i davant de la societat civil que les acull. Malauradament, la tasca d’articular projectes de custòdia, recerca o difusió del nostre patrimoni, tant material com immaterial, vinculat als nostres clàssics massa vegades recau sobre l’esquena del voluntarisme dels propis escriptors i escriptores, amants de la cultura o professionals de la docència que saben valorar les seues irrenunciables bondats pedagògiques.
I si la situació dels clàssics és precària, no és sinó el reflex de la precarietat dels escriptores i escriptores ara mateix. La invisibilitat ens persegueix. Som com espectres que vaguem en el no-res. Les dificultats per a publicar les nostres obres, arribar a fer-nos un públic lector o mantenir un nivell de professionalitat que puga competir amb creacions de llengües majoritàries són ingents, sovint abassegadores, ara i adés desesperants.
Per aquest motiu, iniciatives com les de Saforíssims són tan calorosament benvingudes en el món de les lletres. Més enllà del fet de poder establir lligams de solidaritat, compaginar esforços i compartir il·lusions en un viatge atziac, hi ha la possibilitat d’emprendre accions de dinamització de la literatura que tinguen un efecte beneficiós per la societat. Al cap i a la fi, la nòmina dels manobres de la ploma ara mateix és tant àmplia com desconcertant. Els seus interessos són diversos, com els registres i els objectius. De nou la Safor aporta substància a la literatura que es fa entre Perpinyà i Alacant i Lleida i Maó. Ara el que cal és facilitar-ne la projecció, subministrar les condicions socials per a una normalitat literària.