Practicar el joc de paraules suposa explicitar l’arbitrarietat del llenguatge. El significant i el significat es poden desimantar o reimantar perquè som nosaltres els pastors de la parla i el diccionari i no a l’inrevés. Volem el que comença per un silenci i acaba amb una incògnita: l’hàpax o la vida. Aspirem al ridícul i a la gratuïtat de la vida. Truquem les regles del joc amb la gran il.lusió de l’idio(ta)lecte. Si la llengua és el sexe, el joc és l’erotisme i el món s’acaba, cavallers…al morat!
El nostre és un ofici extingit però delicatessen. Som el grau negatiu de l’escriptura, la minoria de la poesia, els maquilladors de ràdio, els mamporreros d’estàtues eqüestres, la pissarra del dilluns. Som gents de lletres, no de paraula, lletrats, no de trellat i mentim més que alenem. Ens perdem en els detalls, en el traç i som a gustet, calentets en la nostre torre de torró fent-nos palles mentals sense trobar l’agulla.
La poesia no és la nostra bandera: són quatre ratlles. Com aquestes, inèdites, de regal, amb el títol de “No volverán, no”:
Que què és poesia?
M’ho preguntes encara?
Poesia eres tu…
Ara és una altra
