Josep Lluís Roig, Càries. Premi Ibn Jafadja Ciutat d’Alzira, Bromera, 2008
MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES
Després de set poemaris ens sorprén Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) amb aquest títol que trenca una mica la línia de reculls anteriors com Sal lenta , Oasi breu o La presó de l’aigua. Dit i fet, pareix que aquest insignificant detall puga suggerir un important canvi en la seua trajectòria. Més enllà de la introspecció lirica, en aquest conjunt es pot apreciar un desig de constatar el dolor existencial «com una càries secreta sota l’esmalt perfecte». És a dir, per sobre el gran decorat d’aquesta societat post-capitalista de la sobreabundància s’amaga el desassossec de l’individu, el sofriment interior, la sensació de cansament i la pèrdua de seny. Un argument que ho corrobora una simple anàlisi dels camps conceptuals, marcada per una recurrent adjectivació com sol, cansat, vençut, adormit, perdut, i l’ús de noms com ferida i dolor.
Com diu el refrany no tot el camp són violes; i per això el poeta s’encarrega d’assenyalar amb la seua lúcida paraula alguns «càncers» amagats de la nostra època com la vulgaritat: «escric disfressat de venedor en un Burguer King»; la banalització —«al fons d’una tenda fosca i diminuta, / Tesseu ven records del Minotaure per a turistes»— i sobretot les falses aparences, tant típicament barroques: «vivim ben lluny del cel /i allò que créiem un oasi/és només una trinxera».
A despit de la seua fragmentació en més de sis subapartats, aquest lliurament es caracteritza per la seua coherència tonal, i en especial, intencional. Tot i així, en podem diferenciar dues parts. Les primeres composicions, molt més extenses i de caràcter narratiu, prenen una anècdota o un pretext concret per construir el tema i enriquir-lo amb nous significats, tal com el propi autor ho confessa. Com a exemple podem posar el dedicat a la filla dormida, que és transcendit a categoria universal quan escriu: «l’escolte / dormir / i sóc feliç: / lluitem per / la glòria diminuta de sobreviure als danys». Com a contrapunt, les peces de la segona meitat són d’una major concisió i brevetat lírica —i en la nostra opinió molt més treballades i aconseguides—, quasi totes presenten com a esquelet una imatge senzilla però nítida, que vertebra la resta del text, com la de l’aigua o la casa.
Per agafar forces i continuar endavant en quasi aquesta lluita diària, el poeta es replega en la seua intimitat més immediata. Dintre d’aquesta se centrarà en els seus éssers estimats, com els amics de la professió, retractats obliquament en alguna peça, o altres en Àlbum de família. També hi haurà un espai dedicat a l’amor, però aquesta vegada asserenat pels anys i molt més afermat, fins al punt de concloure un dels seus poemes amb «són les teues arrels, les que m’impedeixen / que m’esborre». Seguint aquesta mateixa línia en moltes ocasions tornarà la vista enrrere per (re)trobar consol en el record i el temps passat, però amb una particularitat. Si per a Estellés, l’home era un trist animal de records, aquesta imatge s’inverteix paradòjicament i aquesta memòria esdevé en Roig «un animal perillós que ens aguaita prest / a la trampa». Així mateix recorrerà en nombroses ocasions —i a diferència de llibres anteriors— a parlar de tu a tu sobre l’escriptura com a eina de treball i refugi en aquesta «ciutat d’enderrocs». El poeta intenta enlairar la seua veu «entre el buit i el no res, edifique / aquest poema fet de sons / i d’exorcismes». Trasllada d’aquesta manera les seues ferides al paper per conjurar millor el dolor que adintre el neguiteja.
En poques paraules, Càries és un avís i alhora una advertència contra les falses aparences d’aquest «suposat» benestar que amaga un terrible buit en la vida de cadascú. Per això, ens invita a investigar més enllà; i a buscar en l’amistat, l’amor, la realització personal, menudes pinzellades d’allò que potser siga la «felicitat». I és que per damunt d’aquestes ferides callades i sordes; per damunt d’aquest cansament que ens esgota dia a dia; per damunt d’aquest «dolor de pell inquebrantable» Josep Lluís Roig no es rendeix, sinó que com ell mateix (re)afirma «si ix sang, encara hi ha esperança».
J. Ricart
Levante, Posdata, febrer de 2009
