Rafa Gomar, Andròmines. Premi Octubre de narrativa, Tres i Quatre, València, 2010

DIETARI D’UNA PÈRDUA
Les andròmines són objectes sense cap ús que trobem a qualsevol racó de casa nostra. Capses que no guarden res, joiers sense joies, bolígrafs sense tinta, per posar alguns exemples. Rafa Gomar (Gandia, 1955) articula aquest concepte i escriu aquesta novella que ha guanyat el premi Octubre de narrativa.  És persona molt coneguda en els àmbits culturals valencians. Publicà poesia però sobretot la seva obra és a l’àmbit narratiu. Lògia Bis a Bis. Té dietaris -Donato, 2, 27 i Vianant-, contes -Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i Exercicis respiratoris- i dues novelles curtes  -En blanc i negre i Rin.
El protagonista és un periodista i escriptor que acaba de perdre la seva esposa. Andròmines no deixa de ser un aparentment desordenat dietari d’una obsessió. D’una història d’amor trencada per la sobtada mort d’ella. És, doncs, un home dins d’un laberint del qual no sap o no vol sortir. Un home que vol oblidar i vol no oblidar. Un escrip-tor que desitja transformar el dolor i el record en paraules, en un món amb noves regles, si no vitals, almenys literàries. En un objecte que ell pugui assumir com a propi i així tancar l’armistici. I el protagonista ho intenta amb les coses que té al voltant. Els records que amaguen dins, els mons perduts. I també els amics, els fantasmes, els morts i els desitjos.

Amb materials tan delicats i fràgils, Gomar estructura el seu relat. A partir d’allò estrany del que és quotidià. Presó i fuga, lloc amable i desesperant. Llenguatge, domini del ritme i pols a distàncies breus. Elements poètics que porten a obrir les diferents parts del llibre com capses de música. Boniques, evocadores però perillosament solipsistes. La lectura d’aquestes pàgines flueix gairebé sempre, però també arriba a fatigar. Per molt que el seu autor s’hi entesti, el lector no percep el llibre com una novella, sinó com un diari, d’exercici a estones líric, a estones periodístic, de mirar domèsticament fora i dins seu. Però l’autor, en ocasions, s’oblida del lector. M’explico. Al costat de la prosa emocional i brillant de Gomar també trobem la pirueta no desitjada. És a dir, que hi hagi andròmines dins d’un llibre que porta per títol Andròmines. Objectes amb valor sentimental, sense més ús específic que l’evocatiu del seu propietari. Però un, com a lector, no és més que un intrús -amic o enemic- que veu allò com a bell però inútil. Records, obsessions, visions d’una ciutat i un món que no connecten amb els teus. I aleshores et desconnectes, i tens la temptació de tancar la capsa i no sentir més la música que té dins.

Carlos Zanón

Avui, Cultura,  març del 2010