Miquel Moiga (Gandia, 1992), Enric Pellicer (Bellreguard, 1994) i Abel Balbastre (Ròtova, 1994) ens regalaren un recital-tertúlia a tres bandes, dijous dia 30 de gener. L’acte s’incloïa dins de la programació mensual de Figa en vers (FiGA: Fira de Gandia Autogestionada).
Emociona, i d’alguna manera reconforta, en aquests moments esquerps que vivim, trobar-se al davant tres xicots en edat de menjar-se el món amb aquella actitud de timidesa reverencial davant dels seus versos, i dels motius i les persones que els han inspirat. Personalment, confesse que els tres poetes em van tocar fibra sensible.
Joves, i per tant entusiastes, i actius, i compromesos. Ja sé que una cosa no té per què deduir-se d’una altra, però a mi m’ha agradat constatar, des que els conec, que així és en els tres casos.
Miquel Moiga (nom literari de Miquel Àngel Monedero i Garcia) estudia Arquitectura Tècnica a la Universitat Politècnica de València. Ens hi va reconèixer, al Bar del Casal, que, a banda de la poesia, la música és una altra de les seues amants. “La música és l’atmosfera de la tinta al paper”, afirma. L’any passat va publicar a la col·lecció “Mil poetes i un país”, de Germania, Espentar l’abisme (Al bloc Spill, o llibre dels dies, podeu llegir la presentació que li féu Enric Sanç, el juny de l’any passat, al mateix Casal de Gandia).
ROSES
Dues cadires. Una corda al terra
recuperant-se de tensions efímeres.
T’he trobat i t’he negat sota l’ombra
d’una rosa, observant-te a dintre, i ets
com si fores, i no. I et dic que vas
marcir-te entre fulls. Jo, ignorant
què són capaços de sentir els dits
si et pogueren acaronar l’alè,
quan surt de tu, amb cada mirada.
Desconec el gemec dels teus llavis,
perquè avorten el bes. No, la distància
no pot ser més llarga. Cal mirar amb
atenció l’ànima, al més profund
de la nit entreoberta: un piano.
Una cadira.
L’intent, assegut,
provant de tocar una nova peça.
Tanque les parpelles i cau la pena.
Espentar l’abisme, Germania, 2013.
Igualment seduïts per la música viuen Abel Balbastre i Enric Pellicer, que, a més a més, formen part dels grups musicals de la comarca Alterkat i Garrotada, respectivament.
Enric Pellicer va guanyar l’any 2012 el primer premi en la modalitat de poesia dels Premis Literaris Ciutat de Carcaixent. El poemari es titula La revolta del somriure és el camí i l’ha publicat Bromera en el volum col·lectiu Pols i soroll. Un bon inici que esperem que siga auguri d’un futur millor encara.
No he pogut accedir a cap poema d’aquest recull, de moment. Per tant, n’utilitze un altre que, si no vaig errada, pertany a l’obra La vida del meu caminar, que meresqué el 2n premi de poesia Ciutat del Campello.
Asseu-te al meu costat,
ens robarem per una estona.
Vull fer-te saber
que eres per a mi,
un esclat de llum
en un dia de fred,
l’esguard d’un oceà
i el caliu dels vents.
Vull dir-te, des de prop de tu,
l’espurna que sulfura el foc
és com el dibuix del mar
en el buit d’un quadre de pintura,
que tot és real, fins la mort.
El goig efímer del riure,
els somnis transparents,
la soledat del mar,
l’oceà tempestuós a l’hivern.
Tot plegat és la vida,
la vida és això,
només volia que ho saberes.
Enric Pellicer, La vida del meu caminar.
Pel que li vàrem sentir dijous, Abel Balbastre té habilitat per fer conviure elements absolutament quotidians, despullats de qualsevol retoricisme poètic, amb les vivències més íntimes i més subjectives. Em va interessar molt la força viva que se’n desprèn.
FES-ME EL FAVOR
Ja no puc dedicar-te res, em negue en rotund,
cada vers que t’escric em sap a ben poc.
Com una sopa pobra d’eixes que et tragues
quan estàs mal de la panxa. Sé que he estat
perdent el temps, un temps valuosíssim
per a mentir-li a qualsevol altra persona
dient-li que tots els poemes, que en realitat són teus,
li’ls escrivia en el més absolut misteri a ella.
Ja podria tindre una xica que m’estimés,
i anar amb ella el proper instant en el que ens trobem,
com si tu anares a pensar: -El que m’he perdut!
Veig fotos en què apareixes, ja no té cap encant
que la cara se m’il·lumine en trobar-te entre la gent,
i el que més em fot és que se m’il·lumina!
Per favor, no sigues cruel, lliura’m d’aquesta maledicció,
saber que amb tu seré el més feliç del món i
que algun fill de puta, i no jo, serà el pare dels meus fills.
Abel Balbastre, inèdit.
Abel és l’únic del trio poètic que encara no té obra publicada. El podeu veure, i escoltar, tocant la trompeta en aquest vídeo d’Alterkat (el dels cascos blaus; amb permís, artista!). Ara bé, publicar o no publicar és una qüestió circumstancial. Temps al temps.
Josep Piera, patriarca de les lletres saforenques, sempre ha estat al costat dels joves poetes inquiets. Volíem que ens haguera acompanyat en aquest acte Saforíssims-FiGA la nit del 30. Perquè es trobava en baixa forma física, no va poder ser possible, però, en la seua disculpa amable, hi va adreçar un missatge alentador als joves poetes, que vàrem compartir en públic, amb la seua autorització:
“Als tres, els desitge molta sort en aquesta aventura personal i creativa que és la poesia ara mateix, i que en traguen el millor, perquè s’hi juguen la vida; i que ens donen el millor d’ells amb les paraules per fer també millor la vida dels altres. Perquè aquesta és una de les raons o valors de la literatura: que ens fa pensar i sentir i voler més la vida. Gaudiu-ne: vosaltres sou el present del futur. Sort!”

Una imatge que agafem prestada de Salvem la platja de l’Ahuir, de Pura Pastor. Aclarim, perquè es presta a confusió, que l’escriptura correcta del topònim, segons l’Enciclopèdia Catalana, l’AVL i el CEIC Alfons el Vell ha de ser Auir. De moment, el costum i la tradició conviuran amb aquesta rectificació recent.
Es va donar la circumstància, perquè vivim temps convulsos i emocionants, que el mateix dia 30 els companys i companyes de Plataforma pels Pobles de la Safor explicaven, al mateix edifici del Casal, la seua proposta de cara al futur de la platja de l’Auir, que el govern del PP de Gandia pretèn urbanitzar. Des de Saforíssims fa temps que donem suport a la proposta de declarar Paratge Natural Protegit aquesta zona litoral, encara verge, de Gandia. El company Miquel Moiga ens ha fet arribar aquest poema, que vol sumar-se així a totes les mostres de suport que està rebent aquesta causa que podeu, si voleu, seguir des de la pàgina de facebook de Salvem la platja de l’Ahuir.
L’AUIR
He vist governar, durant gairebé vint anys,
els cervells més perversos; destruir arrels,
quilòmetres de vida i pulmons verds: arrels.
Me les vol extirpar? Doncs calculem-ne els danys.
Vós voleu només de mi una cosa: més guanys.
Fer-me presa i esclava dels simis més cruels,
del capital, d’aquest joc irreal. Arrels.
Assassins esquizofrènics: unflats afanys
de poder decadent. Les boques que s’ensorren
són les boques dels mentiders. Volem fugir
dels terroristes immorals prostituïts. Fugir
dels qui s’hi follen el cony cec i a dins s’escorren.
Em pregunte on són els poetes que esborren
el vers mut per a fer que parle: sóc l’Auir.
Miquel Moiga, inèdit.
A la biografia del bo del Miquel afegiu la ressenya que li vaig fer quan el presentí al Casal Jaume I de Gandia. No se li degué fer el ressò que correspondria perquè no va vindre, dissortadament, quasi ningú. Ni de saforíssims. Així com les vegades que hem fet altres presentacions a la Llibreria Ambra o per tot arreu de la Safor i rodalies. Per cert, sóc Enric Sanç, no el meu benvolgut amic Pep Alfonso. Estaria bé si ho rectificareu. Gràcies i endavant amb la poesia, llengua i cultura.
Gràcies per la correcció, Enric. A l’article ja hi havia l’enllaç a la teua presentació, l’únic que, per no sé quina associació subconscient, hi havia escrit el nom del nostre amic Pep Alfonso, en comptes del teu. Ja està solucionat. Disculpeu-me els dos.
Lamente que no trobeu a la Safor el ressò que espereu, amb els vostres actes. Ja sabeu que, per molta publicitat que se’n faça, mai no és suficient. Des de Saforíssims ens oferim a ajudar-vos en la difusió, entre la gent de la nostra base. En futures ocasions, si voleu, envieu-nos la informació que vulgueu a l’adreça saforissims@saforissims.org
Molta sort en tot, i moltes gràcies pel vostre activisme.
Maria Josep Escrivà