La humitat se li clavava dintre dels ossos. Ja no recordava el fred humit de Gandia. Estava massa acostumada a l’interior i allí, amb una bonajaqueta, era prou per tal que no t’entrara la gelor i et recorreguera el cos com una enfiladissa d’heura a les façanes dels vells edificis. Es fregava suaument els braços amb les mans per tal de veure si entrava una mica en calor, mentre veia com pujaven la caixa de caoba a l’últim nínxol d’un dels carrerons maltrets de la part vella del cementeri. Allí dintre estava sa mare, a qui va acomiadar feia trenta anys en eixe mateix lloc,quan era son pare a qui pujaven. Un sudari blanc va eixir del fosc forat i el varen dipositar al damunt de la creu orlada de la caixa. Els dos eren junts després de trenta anys d’espera. Ella tenia records difusos que s’enlairaven per la seva ment, però no podia recordar res en concret. Feia massa anys que no havia vist sa mare i ni l’últim adéu li va poder dir. Varen agafar la corona rodona d’orquídies i la varen penjar a la terrissa que servia de llosa . “De la teva filla i la teva néta”, posava a la llaçada verda amb lletres ornades de color ocre. Una filla que feia anys que no veia i una néta que no va arribar a conèixer mai. No sabia plorar així que cap llàgrima li va davallar per les galtes mentre acomiadava aquella dona a qui anys enrere anomenava “mareta”. Volia plorar, però la seva força interna era superior a tot sentimentalisme. Era març i el dia començava a allargar, el sol encara es negava a amagar-se entre els turons i la claror encara donava treva a la gelor. Feia anys que va deixar la ciutat de Gandia, ja no la considerava seva, sa mare ja havia mort i podia dir que únicament li quedaven els records encara que, per molt que volguera fer memòria, d’eixos tot just en trobava al calaix del seu pensament. Era tard i conduir fins a Barcelona haguera estat tota una gesta així que va anar a eixa casa en què va viure de xiqueta a veure tot allò que, per herència, li tocava.
La casa era d’eixes antigues, de gran portalada de fusta a l’entrada, persianes que donen al carrer, faça sol o pluja, i un corral amb pallissa, d’eixos on es criaven els titots polits per a menjar-se’ls a Nadal. Per dins, la humitat havia deixat constància de la seva presència amb esquerdes per totes les parets. L’olor era de casa vella, de llenya cremada al foc de l’escalfapanxes. Mobles corcats i tapets de punt de creu s’estenien per un saló amb sòl hidràulic de mocadoret. Al dalt hi havia el rebost, on es trobava la cambra de sa mare. L’escala no tenia barana i a cada graó, carabasses assecant-se esperaven ser garbellades per a fer bunyols. Obrint la finestra perquè entrara una mica de claror va veure el llit, perfectament vestit amb una vànova de vellut marró i dos coixins amb remat brodat. L’armari estava enfront, el va obrir i va xerricar per la falta d’oli que tenia a les frontisses. Tenia un mirall a dintre de cos sencer on es va veure i, per un moment, va notar les faccions de sa mare reflectides a les seves galtes, va ajupir el cap amb menyspreu i començà a escarbar i traure tot allò que tenia la dona allí. Dotzenes de fundes de coixins, llençols, flassades, tovallons, etc… estaven al primer calaix. Tot era de l’aixovar i estava intacte, només engroguit pel temps i amb les marques dels plecs marcades de per vida. La xiqueta li va assenyalar una gran caixa de vímet que hi havia a la prestatgeria de dalt i, com varen poder, la baixaren. Dins, un gran paper de ceba blanc, d’eixos amb què es cobreixen les cassoles quan es fan coques de mida, tapava un gran guardapeus doblegat a quatre bandes. Es tractava d’un espoli de fons blanc amb uns ramells centrals que s’enfilaven amb dues flors de color canella. El tacte era suau en el fons marbrenc i treballat al ramell estampat, tota una teranyina de fils brodats s’entrecreuaven perfectament nuats a la seda, mostrant una vivesa de color que s’havia mantingut intacta a desgrat de la seva antigor. És llavors quan recordà que sa mare fou Fallera Major de Gandia quan era fadrina. A sota s’hi trobaven les sinagües de color blanc trencat i el gipó, de vellut negre, com eren en temps de molt antany amb un mocador de coll cosit a mà nugat amb una agulla de pit de plata lluent. El tacte d’aquelles teles li provocava un sentiment retrobat, certa enyorança s’apoderava de la seva ànima, un sentiment que li entrava pel tacte i, com si fóra transmés per la sang, li pujava al cor. Va obrir la caixa amb les arracades i les palpà amb els dits. Una dotzena de xicotetes perles simulaven un singlot de raïm. De sobte, va alçar la vista i va veure la seva filla a través del mirall tacat de motes negres i s’alçà, anà a la cambra i, com va poder, va treure un vell moble que estava amagat al darrere de tot el cementeri d’objectes personals oblidats, el va portar arrossegant-lo pel pis, s’assegué al llit i l’obrí. En va eixir una màquina de cosir en la qual deia “Singer 1902”, li va llevar la pols que ja tenia gravada per a deixar a la llum un negre lluent ornat amb una sanefa platejada, li va posar oli i, amb la mestria d’un pintor quan dibuixa un llenç, va obrir el calaix de sastre i es va escampar al davant una catifa de fils i agulles per al seu abast. Va agafar la peça espolinada i va començar a fer i desfer durant tota la nit mentre la xiqueta dormia al mateix llit on ella dormia quan era nena.
Va passar la nit espai però per a ella fou un instant. Dues grans bosses moradenques se li veien per davall dels ulls per la manca d’hores de son, mentre el sol anava fent-se lloc dintre l’habitació. Uns forts trons varen despertar la xiqueta dormida mentre la xicalla anava davant la música. A mesura que s’apropaven, les notes musicals anaven entrant pels finestrals i ensenyorint-se de tota la casa. Era 18 de març, el dia de l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. El dit índex se li corbava lleugerament i una rojor li feia veure els estels cada vegada que marcava punt. A les sis de la vesprada va agafar la filla i li posà el vestit al damunt; li va arreplegar el cabell i, sense saber com es feia el monyo de valenciana, una estranya essència dintre d’ella es va apropiar de les seves mans i amb una virtuositat desconeguda la va pentinar. Li va donar un ramell de clavells rojos i la va portar a la primera comissió que va veure desfilar; ningú li va dir res. Ella anava seguint la filla amb la mirada pels carrers de Gandia, alçant el cap entre la gentada. De sobte, un vaixell de records va anar a atansar-se a l’oceà de la seva ment. Una mà càlida, una mirada, una carícia, un record. Els dissabtes al vespre en el Royalty, les ensaïmades a ca Otília, la fira muntada al Prado, els dos quinzets per a llepolies a l’Amorosa, l’ombrall de l’arbre de la plaça del Segó, sa mare cridant-la i donant-li un bes, alçant-la de les caigudes, agafant-li la mà quan tenia por, tocant-li el cap les nits de febre.
Va veure com la xiqueta pujava al cadafal i allí estava la Verge tallada en fusta davant la porta de Santa Maria, eixa on va morir la Delicà, en una plaça que estava plena a vessar. Una forta angoixa li va pujar a la gola i va acabar en un crit i centenars de llàgrimes blau cel li varen caure per les galtes, una llàgrima per cada record, una llàgrima per cada “et vull” que mai va dir a sa mare. Aquella nit es va gitar al llit i, mentre intentava trobar la son entre records i melangia, va acaronar la funda del coixí per davall, que estava gelada. Li agradava el contrast, li era plaent al tacte d’aquella tela suau abruptada per les inicials brodades. La part de son pare estava freda; feia 30 anys que el calor del seu cos la va abandonar. Però la de sa mare, en canvi, encara mantenia l’olor a Royale Ambree. Al dia següent es va alçar matí i va desfer la maleta. No tenia res per a començar una nova vida. Només una filla i un vaixell de records passats esperant a ser enllaçats amb altres de nous, allí a Gandia, a sa casa, eixa que la va veure néixer. De fons, el vol de campanades anunciava que era Sant Josep.