Em va despertar el plor encanat d’una criatura. Però és que no es calmava… Que l’abriguen, vaig pensar, o potser té fam i a la mare no li ha pujat el calostre. O és un febrós!, vaig dir en veu alta, sentint la irritació que m’arrapava no sé quin punt de dins el cos. I la meua dona es va despertar, què dius?, va dir, però, què dius? Vés-hi tu, arregla-ho, perquè si hi vaig jo… vaig dir. Però, què dius, de què parles?, va dir ella amb un to pudent en la veu. No sents com plora?, vaig cridar. Qui plora?, preguntà ella. I no plorava ningú. La meua dona es va girar cap a l’altra banda del llit i em vaig quedar de nou sol, al cor de la foscor i sense plor.
Ja no tenia son. Em vaig alçar i vestir amb l’excusa del plor que ja no plorava. Vaig eixir fora de la casa, una mica recelós pels lladres que no hi paren de furtar, tot i que els que viuen en aquell paratge estan pelats com el cul d’una mona. A la cova d’enfront de casa hi havia gent i llum. Que no seria un grup de malfactors? Ah!, no. Vaig endevinar una veu, la de l’ull sense ull. Gent coneguda. I a pesar de ser molt pobres, bona gent, que havien aconseguit fer un ramat, encara que fóra amb un animal de cada classe. Un bou em va donar la benvinguda amb el seu remugar, com de corn profund. El de l’ull sense ull em va veure i de seguida em va convidar a calfar-me les mans en la foguera que un jovenet mantenia. Menjar ja era una altra cosa, cadascú porta un tros d’açò o d’allò, però escàs fins i tot per a ell mateix.
La cova semblava un corral, hi hauria més de vint animals de quatre potes, i un gall i gallines també. Quan les gallines no s’escarotaven encalçades pel gall, una cabra o el porc manifestaven la seua existència sonora i a voltes sòlida, cridant o defecant. Era com no deixar ni un forat petit al silenci. Les flames de la foguera feien veure que en aquella cova escalfada dormia gent pel terra. He sentit plorar, vaig dir. Sí, és la criatura aquella, que acaba de nàixer, però ara ja dorm, va dir el de l’ull sense ull. Només a l’alba vaig descobrir que en un racó de la cova dormia una dona que seia a terra i es recolzava a la paret, amb la boca oberta i una criatura als braços. Diuen que durà la fortuna, va dir el de l’ull sense ull. No li vaig contestar.
El gall s’empinà cap al cel i va fer el seu primer sol del dia. Aleshores vaig dir al de l’ull sense ull: Si s’ho creu, no viurà molts anys. Tu ja saps que ningú suporta que cap altre siga igual que ell i del tot impossible és que permeta que cap altre siga més que ell. Què m’has de dir?, va saltar aquell home, l’enveja se’ls menja, va dir. Al cap dels anys, vaig veure aquella criatura ja fet un home pujant pel Gòlgota amb una creu al coll i responia al mateix nom que em digueren en la cova d’aquella nit: Jesús de Natzaret.
Ignasi Mora
Imatge: pessebre del Tirisiti d’Alcoi (fragment)
