Levante-EMV (la Safor). Imatge: Viquipèdia.

O, en forma de jeroglífic sonor, “S. C. per a C. S.”. Perquè més o menys així, com un joc d’opòsits, és com vaig titular el text poètic -la lletra- de l’espectacle que, anomenat El cant del Duc, s’estrenà a Gandia i a Roma (en formats diferents) l’any 2010. Un cant ara emotivament evocat com a homenatge al músic Carles Santos.

Dic açò perquè, després de set anys, aquella dedicatòria ha guanyat un sentit especial. Per molts motius. El primer, perquè és la manera personal que tinc de memorar vitalment Carles Santos. El segon, perquè vull que quede constància que aquell text li anava dedicat, que me’n vaig amarar com a poeta, tant de la manera “carles-santíssima” en la forma dramàtica com en la sonora. Composició total. Aquella experiència humana i estètica la recorde com un moment àlgid de potència creativa i d’entesa artística. Un moment que ara adquereix un emotiu valor afegit. Per això, m’he negat a plànyer l’absència sentida de Carles Santos, i en vindique l’evocació i la vivència musicals. Perquè la seua creativitat siga sentible.

Per això demane que Gandia, amb el suport institucional necessari, ja que l’han anomenada Capital Cultural Valenciana, es plantege la possibilitat de representar novament El cant del duc en el format d’Obra per a baríton, soprano i agrupació musical amateur de 49 músics i 36 veus, és a dir, seguint la versió estrenada al palau de la Cancelleria, a Roma, i que mai no s’ha pogut sentir a Gandia. Potser això ajudaria a consolidar l’atractiva aposta que la ciutat dels Clàssics i dels Borja ha fet per la cultura com a referent de civilitat i de prestigi. Aquest esdeveniment artístic seria convertible en un recordatori de la figura ducal de Francesc de Borja, però igualment en un homenatge al músic Carles Santos.

¿Valen la pena aquestes celebracions “santes” en els temps que vivim? Jo trobe que sí, de veritat, si volem imaginar-nos com una cultura capaç de lligar la tradició amb l’avantguarda, per tal de vivificar la creativitat present i futura. Recorde l’alegria lluminosa del joves músics valencians que participaren en aquells concerts, sabent-se i sentint-se els intèrprets d’aquells sorprenents espectacles. Amb aquesta proposta m’afegesc sincer al condol per la defunció de Carles Santos, però volent remarcar la intenció, no gens necrològica, que la seua obra musical seguesca sonant viva i que s’inserisca en la renovació de la memòria i l’imaginari artístic dels valencians. Així siga.