Els valencians, de la mateixa manera que estem acostumat a les epidèmies anuals de grip quan arriba el fred o a les pujades de la llum quan a Iberdrola li ix dels daixons, també ens hem acostumat –ai las!– als sobtats atacs de patriotisme valencianista i furibund del Partit Popular.
Generalment, els pepaires valencians (perdoneu-me el gentilici tan mal posat) solen recordar-nos i advertir-nos dels terrífics perills catalanistes, quan s’acosten eleccions autonòmiques (tot i que no sempre aprofiten aquestes dates). És llavors quan trauen al carrer la seua artilleria pesada i blavera amb tota l’aviació anticatalanista i la infanteria valencianíssima que no para d’ofrenar noves glòries a tort i a dret… i, sobretot, a ponent.
L’estratègia és ben senzilla; es tracta de culpar de tots els mals culturals, lingüístics i econòmics Catalunya i els seus apologetes valencians. Llàstima no poder culpar-los també de la inundació de Tous i la possible baixada a 2ª Divisió del València CF!… Vaja, jo sempre donant idees!
Però bé, es veu que ells ho han calculat ben calculat i deuen haver tret la conclusió que per cada vegada que amollen paraules i expressions com ara, “Catalunya, Puigdemont, Acció Cultural, Eliseu Climent, ‘No mos fareu catalans!’ o pa amb tomàquet, es guanyen uns 1.000 vots; d’ací la seua contínua i cíclica reiteració. Van amb la seua maquineta de calcular i van traient comptes… 5 exabruptes i desficacis anticatalanistes al dia multiplicat per 1.000, són 5.000 vots al dia, i per 7 = 35.000 vots a la setmana. Magnífic! Ja es veuen altra volta, de la Generalitat estant, robant, estafant, manipulant, delinquint i mentint per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya, als seus amiguets, i a les seues butxaques. Ai, que bo! Quin orgasme més gruixut que tindran!
I tot això, si més no en bona part, gràcies a l’anomenada Batalla de València, que jo preferesc dir Batalla de PPalència… i que em perdonen els habitants de la noble ciutat castellana de Palència. Jure que no hi tinc res en contra… de fet, ni tan sols sabria ubicar-la, ara mateix, correctament al mapa.
Per als més desmemoriats o joves, recordaré, breument, que és així com va ser anomenat el conflicte social i identitari que fou promogut, durant la transició, per la dreta valenciana més reaccionària per tal de conservar els seus privilegis heretats del règim franquista.
Aquest conflicte, que arribà a extrems molt violents, provocà una fractura política i social a tot el País Valencià que encara s’arrossega hui en dia. I això és, en part així, gràcies als mitjans de comunicació afins i a la manipulació constant amb la que es bombardeja contínuament des d’aquestes publicacions o televisions, sempre ben disposades a donar veu a qualssevol polítics, amb ínfules de filòleg en romanística, que defensen les particularitats lingüístiques valencianes… en el bell idioma de Cervantes o en valencià amb faltes d’ortografia i un bon grapat de castellanismes.
No deixa de ser paradoxal, que el partit que més ha fet per eliminar i acabar amb la nostra llengua en l’Educació Pública, durant els seus més de vint anys de govern,. pretenga sempre portar com a bandera la seua defensa contra l’imperialisme català.
Exaltar la simbologia més pretesament valenciana com són la bandera, la llengua o l’himne, són les armes que hom sol utilitzar.
El fet que la majoria d’aquestes proclames imbuïdes de transcendent patriotisme, siguen fetes en castellà, no semblen impedir que molta gent hi combregue i compartesca aquesta espècie de psicosi col·lectiva.
D’aquells anys ens venen a la memòria noms de persones i grups de difícil classificació com Vicente González Lizondo i la seua extinta Unió Valencia (engolida, finalment, pel PP), María Consuelo Reyna i el seu libel ultraconservador Las Provincias o Juan García Sentandreu i l’organització blavera i feixista anomenada GAV.
Tot açò que comente, ha estat relacionat sempre, d’alguna manera o altra amb el PP valencià, que ha sabut traure rèdit electoral de totes aquestes lluites polítiques i lingüístiques.
Així doncs, conclouré, no cal ser un erudit en política, ni ser massa parcial, per a deduir o sospitar que el PP es podria considerar com el partit més nociu i tòxic per a l’economia, la llengua, la cultura i les llibertats democràtiques de la història moderna del País Valencià. Per tant, considere aquest partit, envoltat per un núvol constant de deshonestedat, corrupció, hipocresia, franquisme i balafiament econòmic, com l’enemic públic número 1 del poble valencià.
Exagere? Ja m’agradaria, ja! Aviats estem!
Ah, per cert, això d’allò del que són, realment, la majoria dels membres d’aquest partit, per a la meua opinió, té un nom ben nostrat i amb més de 300 anys d’història entre nosaltres: BOTIFLERS!